Onyric, ‘La casa del musical’, és el racó ubicat al teatre Condal de Barcelona que acull tots els amants del teatre i combina la interpretació, el cant i la coreografia. Amb aquest projecte, el Condal es transforma oferint a l’espectador dues sales amb propostes molt diferenciades. Onyric es troba entre la realitat i els somnis; un cop d’ull a la programació en aquesta segona part de la temporada (Rent, Broadway a capella, Impro Side Story, Aladdin: #ThePopMusical, Mariona Castillo: Bis a bis, Venidos a menos, etc.) evidencia la voluntat d’aquesta aposta teatral de trencar les barreres del gènere i atraure, fins i tot, aquelles persones que no solen freqüentar els patis de butaques. Els espectadors que vulguin anar més enllà i conèixer tots els detalls de les noves obres, poden convertir-se en Dreamers per gaudir d’avantatges exclusius.
Després de presentar aquest segon semestre del curs 2018/2019, el director d’Onyric, Dani Anglès, ens explica per què Barcelona és una ciutat de musicals i quin paper tindrà la tecnologia en els espectacles que han de venir.
– Barcelona és, o pot ser, una ciutat de musicals?
– Barcelona no és ni serà mai Londres o Nova York, però té una relació meravellosa amb els musicals. De fet, gran part del públic que tenim ha viscut la seva primera experiència teatral amb un musical. Hi ha generacions sortides de Mar i cel o d’El somni de Mozart. És gent que va veure aquells espectacles quan era molt jove i va quedar tan atrapada que ha seguit anant al teatre tota la vida. Per tant, crec que la relació amb el gènere és molt forta. La majoria del talent surt d’aquí i, de fet, si mires els repartiments de Madrid, trobes professionals catalans a tot arreu. A Barcelona hi ha moltes escoles, molta formació i molt nivell.
– Destacaries alguna particularitat del teatre musical a Barcelona?
– Ara mateix no tenim les grans produccions que hi ha a Madrid, orientades al turisme estatal. En canvi, tenim una indústria més creativa, àgil i dinàmica. Des del meu punt de vista, és una indústria molt contemporània i potent.
– Com es porten els espectacles de petit i de gran format?
– Crec que els dos extrems conviuen molt bé i amb naturalitat. Les sales petites constitueixen el circuit més off, més alternatiu o de proximitat, com ara li diuen. Es dirigeix a espectadors que busquen coses específiques. Contràriament, el que es fa als teatres grans és més mainstream i està destinat a un públic que possiblement assisteix menys vegades al teatre durant l’any. En el nostre cas, programem tant un espai de cinquanta localitats com és el Club Onyric, com una sala de set-centes persones. Fem propostes molt diferents que es complementen.
– No hi ha dubte que Onyric és per a somiadors. Ara bé, en la gestió d’aquest projecte artístic segur que hi ha grans dosis de realisme. Què has après de la gestió d’un projecte teatral?
– Considero que encara estic aprenent. Evidentment, hi ha moltes qüestions tècniques, però el més important per a mi en qualsevol feina és l’equip, el fet de tenir les millors persones possibles a cada lloc. Quan tens un càrrec de responsabilitat visible com és el meu, el més important és que tothom pugui fer bé la seva feina. Per tant, cal treballar curosament i detingudament la dinàmica d’equip.
– Com es pot innovar en l’àmbit teatral?
– La part artística, per sort, és impossible de tecnificar. Si sabéssim la fórmula per encertar-la contínuament, tots els teatres estarien sempre plens. El mateix passa amb les majors: si tinguessin una recepta, cap pel·lícula seria un fracàs, les discogràfiques no traurien cap disc que no fos un èxit, etc. Per tant, hi ha un component artístic a l’hora de decidir què proposes, com ho proposes i quan ho proposes. A vegades és una suma de les tres coses. Tot plegat és molt intuïtiu, molt de cor. I és cert que intentem detectar patrons, inquietuds, tendències i estats d’ànim per encaixar amb el moment en què vivim, però al final tot és molt ambigu i la incertesa domina la innovació teatral.
– Quin balanç fas del primer semestre de la temporada?
– Ha estat apassionant. La meva hiperactivitat s’ha reflectit en la quantitat de coses que hem programat i en la varietat de propostes. Hem tocat moltes tecles i hem rebut espectadors de molts tipus. No és el mateix el públic que ha vingut a veure Impro Side Story, el Mag Lari o Fun Home, que el públic que ve als concerts de Bernstein, i això és brutal. M’agrada que el teatre sigui un espai de trobada.
– Aquesta és un de les raons de ser d’Onyric?
Un dels meus objectius és ampliar el nombre de gent de Barcelona que va al teatre. Podem aspirar a tenir més públic del que tenim. Per alguna raó, hi ha un munt de gent que no se sent interpel·lada i considera que el que passa als teatres no va amb ella. M’agradaria guanyar l’interès de tota aquesta gent.
– La vostra proposta a Onyric passa per generar una comunitat d’amants dels musicals. Com pot fidelitzar el seu públic una sala de teatre?
– El més important que estem fent en aquests moments per fidelitzar el públic és el projecte dels ‘dreamers’, que inclou un grup de persones que paguen una quota anual simbòlica de 42 euros i es converteixen en els nostres principals prescriptors. Tenen accés a molta informació relativa a noves propostes abans que la resta d’espectadors, poden assistir a assajos i presentacions i tenen descomptes exclusius. Són, per tant, 100% còmplices del nostre projecte.
– Pel que fa a la promoció, quin són els canals que us donen millors resultats?
– Hi ha quatre grans vies: el boca-orella, és a dir, la prescripció que fan els mateixos espectadors a partir del que han vist; la publicitat online i offline, i la premsa, que permet explicar d’una manera més extensa tot el que fem, així com aparèixer en entrevistes i reportatges. El retorn de la publicitat online resulta una mica més fàcil de mesurar que la resta d’opcions, però tots els canals funcionen en sinergia i és molt difícil detectar quins són els que aporten més resultats. Sí que és cert que en algunes ocasions hem intuït d’on venien les visites: per exemple, vam programar l’Impro Side Story un dijous a la nit i poc després de publicar-lo al web vam veure que estaven totes les entrades exhaurides i no havíem invertit res per promocionar-lo. Aleshores és obvi pensar que el boca-orella és el que va funcionant millor.
– Com creus que 4Tickets es pot implicar en el vostre projecte?
– Jo crec que la importància recau en la construcció d’una relació que sigui única, específica i personalitzada amb el nostre projecte teatral. El que més ens pot ajudar és que entengueu què és i què fa Onyric. Encara que formem part d’un mateix grup de teatres, cada sala és molt diferent. No s’ha d’aplicar el mateix patró en tots els casos, sinó identificar les diferències i plasmar-les a l’hora de comunicar-nos amb l’espectador, de transmetre la imatge del teatre i de construir l’experiència de l’usuari en la compra d’entrades.
– Creus que el teatre i les noves tecnologies van de la mà?
– Sí, i tenen un llarg camí per recórrer. El que m’entusiasma és que en el món del teatre no hi ha por a aquest recorregut. És diferent en el cas del món audiovisual, ja que les noves tecnologies permeten viure a casa la mateixa experiència que al cinema, i això li pot fer perdre públic. En el cas del teatre, ningú podrà gaudir-lo si no va a una sala, ja que això s’ha de viure en persona. Mai es podrà suplir el fet d’estar davant d’algú que actua en directe. Són moltes les opcions i oportunitats que s’aniran dinamitzant amb el temps gràcies a les noves tecnologies.
